martes, 3 de junio de 2008

El trajecte amb l´AVE de Barcelona a Madrid és dolç, com els turons que perfilen el paisatge. Creuat el Llobregat, vinyes primerenques, camins de terra estrets, amb revolts esquitxats de bassals per la pluja d´ahir nit. Los Monegros, en la seva dessolada buïdor, una buïdor proteica, doncs la seva pròpia indefinició ens permet projectar-hi literalment qualsevol cosa. Un paisatge que dins seu amaga totes les possibilitats: des d´una experiència mística fins al crim més sòrdid. A la meva esquerra, un diputat fa broma amb un capellà, a una senyora se li cauen sis maletes, em pregunto si hem avançat gaire en els darrers segles.

A Madrid també plou, una pluja insistent i malhumorada, com la llegendària mala baba dels taxistes de la capital. Ja de nit, passejo sol per la ciutat frenèticament inhòspita (més inhòspita sense una mà amiga). Retardo la tornada a l´hotel, inútilment. La gent va amunt i avall, amb un propòsit fix, només jo vagarejo sense esma. A l´hotel, crits infantils per tot arreu, sembla haver-hi nens atrapats entre les parets, i el so d´un interruptor que s´obre, i es tanca, que s´obre i es torna a tancar.