El libro de los argumentos improbables (V)

Una novela cuyo protagonista sea un joven aspirante a escritor. El aspirante está obsesionado con la figura del escritor al que más admira (huraño y retirado, pero casualmente vecino de su barrio). El joven persigue al viejo, primero de un modo inocente, después obsesivamente. Aunque nunca llegan a hablarse, el viejo odia al joven. La novela está compuesta por los apuntes incompletos y fragmentarios que toma el joven sobre la vida del mayor.

Reprodueixo una carta de Ramon Marí adreçada al El Periódico de Catalunya:

El 4 de febrer vaig trucar al 1002 de Telefónica per avisar que m'havia quedat sense línia. Vaig consultar per internet l'estat de l'avaria i vaig descobrir el text següent: "Marmitó sobre la icona per veure el detall de l'avaria". No sabia què vol dir marmitó; vaig pensar que devia ser un nou tecnicisme inabastable per als meus pobres coneixements cibernètics, i per això mateix vaig consultar el diccionari. I em vaig trobar amb aquestes dues accepcions:

"Marmitó. 1. Persona que fa de rentaplats.
2. Persona que està al servei del cuiner".

En aquell moment no vaig saber què pensar, encara que era clar que el que buscava no tenia res a veure amb la cuina. Llavors vaig anar a la mateixa pàgina web, però en castellà, i ho vaig veure tot clar: "Pinche sobre el icono para ver el detalle de la avería". El que havia passat és que la pàgina en català era una traducció automàtica del castellà feta per un programa que, evidentment, tampoc sabia què dimonis volia dir marmitó, i tant li feia

I ara la prova:

Días extraños en los que llueve, y el tiempo parece suspenderse, como a la espera de algo más, a la espera de una luz que siempre llega demasiado tarde. Como si la certeza de que todo es transitorio se instalara de un modo más tenaz en nuestras manos, en nuestros párpados. Días en los que se manifiesta más nítidamente la futilidad de todos nuestros esfuerzos.

Y después está la célebre frase de Jonathan Swift "Cuando un verdadero genio aparece en el mundo, lo reconoceréis por este signo: todos los necios se conjuran contra él". Lo que no quiere decir que los no-necios seamos listos, pero al menos nos consuela ser conscientes de saber contra quién debemos disparar.

La civilización del automóvil

La civilización del móvil

La civilización vil

Me confundo. Me confundo todo el tiempo. Me tomo a la ligera las cosas más graves, mientras que el humor me lo tomo muy en serio. Cuando me tienden una trampa caigo en ella sin oponer la menor resistencia. En el metro, un señor trajeado habla por teléfono con otro, y oigo que le dice desapasionadamente: "Mañana iré a llorar", cuando en realidad lo que seguramente le ha dicho es "Mañana iré al RACC". Pero yo prefiero imaginar a un hombre trajeado, en una sala demasiado blanca, quizás junto a otros hombres también trajeados, intentando llorar sin éxito. Y de repente pienso en dos libros que nunca leeré, pero que probablemente tengan los títulos más hermosos que se puedan imaginar: Desolación de la quimera y Anatomía de la melancolía. En el trabajo me hablan de "un tal Iván", pero en seguida creo que me hablan de "un talibán". Me confundo. Me confundo todo el tiempo.

Hace unas semanas, surgió una pequeña mancha de humedad aparentemente inocente encima de nuestra cama. Al principio, pequeña molestia y llamada (sin respuesta) al lampista. Tras unos pocos días, la humedad, empezó a tomar forma vigorosamente, plenamente confiada en sus posibilidades. Hoy puedo confirmar que en mi habitación HAY UNA TELEPLASTIA DE RINGO STARR QUE RÍETE TÚ DE LAS CARAS DE BELMEZ:

Cuando le das la espalda, te canta All you need is love en yiddish.

Estranyat de l´espectacle

Amb aquesta frase comença el segon volum dels Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions publicats per l´editorial Barcino al 2002, gairebé un segle després d´haver estat escrits.

Del 1890 al 1893, Verdaguer es dedica a practicar exorcismes i a parlar amb els dimonis a la casa de l´Oració (carrer Mirallers, número 7). Per Verdaguer són anys de lluita: primer amb els dimonis, i després amb els rics i els poderosos. Al 1893 el poder eclesiàstic i l´altre -el marqués de Comillas- li declaren la guerra i el confinen al Santuari de la Gleva, prohibint-li expressament anar a Barcelona. Més endevant li retiraran el dret de dir missa.

A la Barcelona de finals del dinou, en un clima de pobresa, misèria i desesperació social, Verdaguer comprova l´existència real del dimoni (aliat indiscutible del clergat i dels rics, no en va, el Marqués de Comillas havia fet la seva fortuna a base de traficar amb esclaus). Al pla de Barcelona, territori d´anarquistes i dinamitaires, els dimonis (fins a 12) "xerren" amb Verdaguer. I en diuen moltes i de molt grosses:


"Hem anat a Madrid. Que milions érem! Alguna hora los ministres posaven lo nom del timoner –Jesucrist- a davant; ara no el posen ni a davant, ni a darrera, ni al mig. Ja en farem nosaltres de timoners!”

“Si veiéssiu los mils magos que hi ha a Barcelona! A Sants solament, n´hi ha 900”

“O tu em diràs atrás Satanás, o jo et diré atrás Verdaguer”

“Ai Verdagué, jamai t ´oblidaré”

“No treballis mai per experimentar, ni per veure si et coneixeràs més bé, ni per saber coses que et convenen. Treballa en desagravi del cor de Jesús”

“La Candelera t´ha donat la Candela ben llarga, a tu, ja pots estar content. I encesa, que te l´ha donada!”

“Ja no hi ha de dimonis a l´infern; tots som a la terra. L´infern està per llogar.”

“Vosaltres dieu: ‘Déu ho arreglarà.’ Sí, ho arreglarà, però amb lo suor de les criatures”

“Lo món està en la mortalla i en lo desvari pròxim de la mort, amb un derrame al cervell, amb un derrame a la intel.ligència i amb un derrame a la voluntat, i en lloc de plorar, canta, i com que no es veu lo mal, no s’espanta”.

“A molts lo llegir los servirà per dur unes bones ulleres”.

“Jo só la màquina d’escórrer els cors. Quan los tinc escorreguts, los omplo de lo meu: los omplo de duresa, de tirania, de furor i venjança. Quan tinc los cors plens dels meus amaniments, ja no tinc por de res. Entro i surto d’allà on vull”.

“Hem fet un robo de dinamita per tirar a terra iglésies. Ja ho veureu en los diaris. Conjurau-ho i destruïu-ho, ja que teniu poder. Lo govern cerca els lladres; li costarà de trobar-los perquè som nosaltres”.

“Diu lo maligne 2 que anaven a moure un terratrèmol en lo pla de Barcelona, destruint aquesta ciutat, fins a la plaça de l’Àngel —tal volta per temor de l’àngel custodi de la ciutat. Diu que nostres conjurs ho han aturat. Diu que l’aigua dels pous n’han dat senyal, com és ver, havent pujat molt de nivell aqueixos dies. Diu que hi ha tres esquerdes en la muntanya més alta del voltant —Tibidabo? Los diaris també han parlat d’això, donant-ho com a notícia de poble, mes lo Dr. Montseny, que ho examinà, no en veié res”